CLAUDIA DE VILAFAMÉS

La pandèmia em va portar a reflexionar sobre una pèrdua silenciosa però devastadora: la mort del camp i la desaparició del nostre entorn rural. Buscant una matèria que em permetera expressar de manera metafòrica este declivi de la nostra identitat i de la terra, vaig trobar el cep. Eixa fusta seca i llenyosa que un dia va ser sinònim de vida, de brots verds, de fruit i de vi, hui —sense saba en els seus teixits vasculars— representa l'abandó i la mort del nostre paisatge. En esta sèrie he explorat nous camins artístics: he continuat amb l'oli sobre tela, però he incorporat la fotografia, el carbó i les tècniques digitals.

El punt de partida d'aquesta sèrie van ser les imatges de la televisió: gent que fugia de la seua terra per escapar de les guerres que assolaven els seus països. Recorde les fileres de persones amb les pertinences dins de maletes, però també aquelles altres, sobretot la gent gran, que duien la seua vida embolicada en mocadors. Aquella visió em va connectar directament amb els desplaçats de la nostra Guerra Civil i, molt especialment, amb el record de les meues àvies. Elles també portaven les seues coses dins d'un fardell; un embolcall que per a mi guardava un gran misteri i que encenia.

Com que m'importa molt el que passa a la nostra societat, vaig pintar una sèrie de quadres a l'oli anomenada 'Rostres ocults'. Busque que les imatges impacten per la seua precisió, i les faig servir per a denunciar l'opressió, la soledat i l'angoixa que patim en aquest món modern, unes ferides que afecten de manera molt especial les dones.

El naixement de la meua filla l’any 2002 va transformar la meua mirada com a pintora. Observar la seua infantesa em va inspirar a crear Joguines, una sèrie de bodegons on vaig substituir els elements tradicionals del gènere pels seus propis joguets. Nines i objectes plens de color que poblaven la casa van passar a ocupar el meu cavallet. En immortalitzar-los a través de la pintura realista, el meu objectiu anava més enllà de la tècnica: buscava atrapar el temps, capturar la innocència del joc i guardar per sempre, en la serenitat de la natura morta, la memòria d'una etapa irrepetible.

Els meus bodegons són un refugi de calma d'essència marcadament mediterrània. En aquest microcosmos personal, em centre en elements molt nostres: la calidesa de les fruites de la terra com els codonys o les pomes, la puresa de les peces de ceràmica i la fragilitat dels vidres. M'obsessiona plasmar la realitat de cada textura sobre fons neutres i foscos, buscant el contrast entre la pell suau de la fruita, la duresa opaca del fang i les transparències o els reflexos del cristall. A través d'un joc molt cuidat de llums, ombres i simetries, convertisc aquests objectes quotidians en un espai de reflexió i serenitat.

La sèrie Tardor és una invitació a contemplar la bellesa de la natura en el seu cicle de vida i mort. Més enllà de la simple representació visual, aquesta col·lecció vol evocar la sensació de l'estació: les olors de terra mullada després de la pluja, el moment precís en què els arbres es desprenen de les seves fulles i el pas de la calor al fred. El paisatge canvia de color i apareixen tons groc, roig i terres.